dijous, 10 de novembre del 2011
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Testimoni compartit a l'Eucaristia de l'AN
Des de sempre havia pensat que aprendre, formar-te intel•lectualment, era per a mi quelcom necessari, imprescindible per a poder després tenir l’oportunitat de créixer i així poder arribar lluny: tenir una carrera universitària, poder accedir a una bona feina, fer tot allò que els meus pares no havien pogut fer,... És per això que des de petita, m’he esforçat per anar seguint els passos que la societat et marca per a ser reconegut com una persona amb una bona formació acadèmica. Finalitzar el estudis obligatoris, fer Batxillerat, una carrera universitària, fer cursets i màsters. Durant tot aquest recorregut formatiu he après i descobert moltíssimes coses no ho puc negar i tots els títol que avui guardo en un calaix del menjador m’han permès accedir a feines que, sense ells no hagués pogut accedir.
Em dic Ana Delgado i la JOC ha estat present a la meva vida des de fa més de 10 anys. Sempre he estat conscient, suposo que és perquè ja les meves iniciadores m’ho deien, que la JOC és una gran escola en la que pots rebre infinites eines i recursos per a la teva vida. Però no ha estat fins fa uns anys que no he entès realment tot allò que m’ha ensenyat la JOC.
La formació que m’ha donat el moviment no m’ha permès tenir un títol més en el meu currículum professional, però m’ha fet entendre coses que avui dia considero molt més importants que tenir un determinat prestigi acadèmic. La JOC m’ha ensenyat a valorar el significat de compartir, m’ha fet descobrir la necessitat d’aprendre dels testimonis dels companys, m’ha demostrat que lluitar per un altre món té sentit, m’ha fet entendre que 2 més 2 no sempre són quatre, a gratuïtat, i que qüestionar els altres des de l’amor, és la millor forma de resoldre conflictes. He après que Déu està present en les coses més senzilles de la vida i que són precisament aquestes coses les que realment importen.
Podria seguir així unes quantes línies més i això em fa pensar en la grandesa de la formació que he rebut del moviment. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.
Ana Delgado
Em dic Ana Delgado i la JOC ha estat present a la meva vida des de fa més de 10 anys. Sempre he estat conscient, suposo que és perquè ja les meves iniciadores m’ho deien, que la JOC és una gran escola en la que pots rebre infinites eines i recursos per a la teva vida. Però no ha estat fins fa uns anys que no he entès realment tot allò que m’ha ensenyat la JOC.
La formació que m’ha donat el moviment no m’ha permès tenir un títol més en el meu currículum professional, però m’ha fet entendre coses que avui dia considero molt més importants que tenir un determinat prestigi acadèmic. La JOC m’ha ensenyat a valorar el significat de compartir, m’ha fet descobrir la necessitat d’aprendre dels testimonis dels companys, m’ha demostrat que lluitar per un altre món té sentit, m’ha fet entendre que 2 més 2 no sempre són quatre, a gratuïtat, i que qüestionar els altres des de l’amor, és la millor forma de resoldre conflictes. He après que Déu està present en les coses més senzilles de la vida i que són precisament aquestes coses les que realment importen.
Podria seguir així unes quantes línies més i això em fa pensar en la grandesa de la formació que he rebut del moviment. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.
Ana Delgado
Pregària
El meu Déu
El meu Déu és petit, feble i necessitat
El meu Déu té la bondat dels senzills
El meu Déu transmet tendresa
El meu Déu té la força dels qui han patit
El meu Déu sempre m’està esperant més avall
El meu Déu és afectuós i comprensiu
El meu Déu té la joia dels nens
El meu Déu té un esguard brillant i clar
El meu Déu canta perquè és música
El meu Déu balla perquè és dansa
El meu Déu parla perquè és una oda començada
El meu Déu té la paciència d’una mare que sempre espera
El meu Déu té la lluminositat dels estels
El meu Déu em fa mirar més enllà
El meu Déu em fa mirar al meu voltant
El meu Déu té la jovialitat d’un jove
El meu Déu té la bellesa d’una dona
El meu Déu escolta el meu clam i el meu plor
El meu Déu allarga la mà per acaronar-me
El meu Déu és una terra en la que puc plantar
El meu Déu disfruta quan ens estimem
El meu Déu plora quan plorem
El meu Déu batega en el meu cor
El meu Déu és el batec del meu cor
El meu Déu viu en els meus amics
El meu Déu calla, calla i calla
El meu Déu és ultratjat quan fem mal als petits
El meu Déu necessita estimar
El meu Déu és el meu estimat i la meva estimada
El meu Déu té la força d’un petó apassionat
El meu Déu és un gra de blat que mor
El meu Déu és un gra de blat desfet que dóna fruit
El meu Déu és un aplec d’amics
El meu Déu és una parella que s’estima
El meu Déu és un ancià que sap envellir amb paciència i esperança
El meu Déu és un malalt que està a l’hospital
El meu Déu és una dona embarassada que va en una patera
El meu Déu és feble amb els febles i fort amb els forts
El meu Déu és una gran notícia sobre la vida
El meu Déu treballa en els purs
El meu Déu és aigua pels assedegats
El meu Déu és un do desconegut
El meu Déu és la sal de la vida
El meu Déu és la llum quan tot es fa fosc
El meu Déu és escalfor quan fa fred
El meu Déu és vent suau d’estiu
El meu Déu és la llum que es veu a la fi del túnel
El meu Déu és una onada de la mar que em porta
El meu Déu és un raig de sol a l’ hivern
El meu Déu no fa soroll
El meu Déu és un captaire que em mira
El meu Déu és un treballador que torna a casa en metro
El meu Déu és un metge que salva la vida a un infant
El meu Déu és Tendresa
El meu Déu és la Paraula
El meu Déu és la Força
El meu Déu es diu PARE, FILL I ESPERIT SANT
Escrit pel P. Pere Borràs,
provincial dels jesuïtes de Catalunya
El meu Déu és petit, feble i necessitat
El meu Déu té la bondat dels senzills
El meu Déu transmet tendresa
El meu Déu té la força dels qui han patit
El meu Déu sempre m’està esperant més avall
El meu Déu és afectuós i comprensiu
El meu Déu té la joia dels nens
El meu Déu té un esguard brillant i clar
El meu Déu canta perquè és música
El meu Déu balla perquè és dansa
El meu Déu parla perquè és una oda començada
El meu Déu té la paciència d’una mare que sempre espera
El meu Déu té la lluminositat dels estels
El meu Déu em fa mirar més enllà
El meu Déu em fa mirar al meu voltant
El meu Déu té la jovialitat d’un jove
El meu Déu té la bellesa d’una dona
El meu Déu escolta el meu clam i el meu plor
El meu Déu allarga la mà per acaronar-me
El meu Déu és una terra en la que puc plantar
El meu Déu disfruta quan ens estimem
El meu Déu plora quan plorem
El meu Déu batega en el meu cor
El meu Déu és el batec del meu cor
El meu Déu viu en els meus amics
El meu Déu calla, calla i calla
El meu Déu és ultratjat quan fem mal als petits
El meu Déu necessita estimar
El meu Déu és el meu estimat i la meva estimada
El meu Déu té la força d’un petó apassionat
El meu Déu és un gra de blat que mor
El meu Déu és un gra de blat desfet que dóna fruit
El meu Déu és un aplec d’amics
El meu Déu és una parella que s’estima
El meu Déu és un ancià que sap envellir amb paciència i esperança
El meu Déu és un malalt que està a l’hospital
El meu Déu és una dona embarassada que va en una patera
El meu Déu és feble amb els febles i fort amb els forts
El meu Déu és una gran notícia sobre la vida
El meu Déu treballa en els purs
El meu Déu és aigua pels assedegats
El meu Déu és un do desconegut
El meu Déu és la sal de la vida
El meu Déu és la llum quan tot es fa fosc
El meu Déu és escalfor quan fa fred
El meu Déu és vent suau d’estiu
El meu Déu és la llum que es veu a la fi del túnel
El meu Déu és una onada de la mar que em porta
El meu Déu és un raig de sol a l’ hivern
El meu Déu no fa soroll
El meu Déu és un captaire que em mira
El meu Déu és un treballador que torna a casa en metro
El meu Déu és un metge que salva la vida a un infant
El meu Déu és Tendresa
El meu Déu és la Paraula
El meu Déu és la Força
El meu Déu es diu PARE, FILL I ESPERIT SANT
Escrit pel P. Pere Borràs,
provincial dels jesuïtes de Catalunya
dijous, 13 d’octubre del 2011
Si queremos y nos unimos!!!! Podemos conseguir que otro mundo seaposible!!!!!!!!! 15-O
Sota el lema: “ Europa pels ciutadans i no pels mercats; no som mercaderia en mans de polítics i banquers” , “Units Pel canvi Global” o “De la indignació a l’acció” el proper 15 Octubre es convoca una manifestació de caire mundial per a denunciar l’actual situació de crisi que estem patint la classe obrera avui dia.
Jesús ens convida a ser llevat dins la pasta i a estar enmig del poble, aprofitem aquesta oportunitat per a trobar-nos amb milers de joves que sortiran als carrers per a denunciar les seves situacions… per a protestar per la nostra, per ser creatius donar alternatives, fer propostes.
Com a secretariat us convidem a participar-hi donat que és una oportunitat única per a sortir al carrer i fer escoltar la nostra veu, per denunciar la situació d’atur, precarietat laboral, merma dels nostres drets laborals, les continues sacsejades al sistema educatiu i sanitari… Per demanar protagonisme i una participació activa en la vida política i que aquesta representi els interessos del poble, no els dels mercats econòmics.
Us animem a ser a les 16:30h a Rivadeneyra, on us estarem esperant per anar tots junts a la manifestació que es convocada a Plaça Catalunya a les 17:00h. Vingueu amb cartells, samarretes i moltes ganes de cridar!!!
“Militantes, vosotros sois la levadura en la masa. Pero sobre todo, no lo seáis desde la altura de vuestra grandeza, con un cierto aire de superioridad (…). Militantes que son fermento, que son la levadura, formados para eso, pero que están dentro. Podéis tener movimientos donde se aprende a bailar, cantar o hacer teatro. Todo esto está bien, pero eso no puede reemplazar al apostolado en la vida. La JOC forma en la vida y para la vida, para los ambientes de la vida” Joseph Cardijn.
Adjuntem el manifest fet per Democracia Real YA!
http://www.democraciarealya.es/manifiesto-comun/manifest-en-catala/
Secretariat Nacional
Jesús ens convida a ser llevat dins la pasta i a estar enmig del poble, aprofitem aquesta oportunitat per a trobar-nos amb milers de joves que sortiran als carrers per a denunciar les seves situacions… per a protestar per la nostra, per ser creatius donar alternatives, fer propostes.
Com a secretariat us convidem a participar-hi donat que és una oportunitat única per a sortir al carrer i fer escoltar la nostra veu, per denunciar la situació d’atur, precarietat laboral, merma dels nostres drets laborals, les continues sacsejades al sistema educatiu i sanitari… Per demanar protagonisme i una participació activa en la vida política i que aquesta representi els interessos del poble, no els dels mercats econòmics.
Us animem a ser a les 16:30h a Rivadeneyra, on us estarem esperant per anar tots junts a la manifestació que es convocada a Plaça Catalunya a les 17:00h. Vingueu amb cartells, samarretes i moltes ganes de cridar!!!
“Militantes, vosotros sois la levadura en la masa. Pero sobre todo, no lo seáis desde la altura de vuestra grandeza, con un cierto aire de superioridad (…). Militantes que son fermento, que son la levadura, formados para eso, pero que están dentro. Podéis tener movimientos donde se aprende a bailar, cantar o hacer teatro. Todo esto está bien, pero eso no puede reemplazar al apostolado en la vida. La JOC forma en la vida y para la vida, para los ambientes de la vida” Joseph Cardijn.
Adjuntem el manifest fet per Democracia Real YA!
http://www.democraciarealya.es/manifiesto-comun/manifest-en-catala/
Secretariat Nacional
dijous, 6 d’octubre del 2011
divendres, 16 de setembre del 2011
Testimoni Carme Jarque
La nostra companya i amiga Carme Jarque, ens va escriure un testimoni per compartir a la Quatrilateral de la setmana passada amb Portugal, l'Estatal, Itàlia i Catalunya! El tema que compartíem era la participació socio-política dels joves del Moviment i del nostre entorn!
Aquí el teniu:
A los compañeros y compañeras que trabajamos para transformar nuestro entorno colectivamente.
Siempre he sentido que los grandes esfuerzos son de verdad cuando somos muchos los que nos implicamos, a pesar que la responsabilidad y la decisión sea personal, todo toma más fuerza cuando nos unimos. Me llaman Carme “de guitarras”, ya que mi camino en la JOC se inició en una plataforma de conexión llamada Guitarres Diumenges de la Zona Besòs 4.0 en Barcelona; y acorde tras acorde con compromiso voy conociendo el movimiento. Digo esto porque nos invitaron a formar con mis compañeros un grupo de iniciación adulta, y pasamos rápidamente a llevar dinámica de militantes hasta consolidarnos como equipo de RdV.
El movimiento 15m hace una llamada como ciudadanos y responsables de nuestro presente, y como jóvenes debemos afrontar que la opción de cambio depende de todos nosotros. Las acampadas tanto a nivel local como global surgieron del sentimiento de indignación respecto a una situación de falsa democracia y privación de los derechos. Personalmente, viví las primeras asambleas en Plaça Catalunya con emoción puesto que todos y todas no sabíamos que haríamos pero teníamos claro que esto así no podía continuar.
Me empiezo a implicar activamente cuando se disuelve la Acampada BCN y llega a la acción descentralizada a los barrios, villas y pueblos. Me uno al grupo de gente que decide formar la comisión de comunicación, puesto que una de mis preocupaciones es concienciar que los medios de masas están en manos de intereses económicos y es necesario desarrollar el sentido crítico. Si mi actitud como artista y docente es de responsabilidad con el entorno, pongo mis conocimientos sobre pedagogía, nuevas tecnologías, vídeo y fotografía al servicio de mis vecinos y vecinas. Y es cuando me doy cuenta de todo lo que todavía me falta por aprender. La comisión de comunicación de l’Assemblea de Sant Andreu está compuesta por gente de diferentes ámbitos y especialidades como sociólogos, informáticos, gente con bagaje asambleario, de otras asociaciones, diseñadores gráficos, etc., y en también una militante de la JOC, yo misma.
La opción por la clase obrera me lleva a actuar en la búsqueda de alternativas y reivindicar otro tipo de modelo más justo. Estamos invirtiendo nuestro tiempo en tomar decisiones conjuntamente, respetando los procesos, puesto que vamos lentos porqué vamos lejos, y implicándonos en nuestra vida, conviviendo. La JOC me ha aportado el confiar en el otro sin miedo, y este clima de solidaridad es real en las comisiones y en la asamblea. Para muchos jóvenes, es la primera vez que se consideran piezas importantes de una comunidad ya que anteriormente nadie les había acompañado a que se sintiesen protagonistas de su vida. A demás, se ha creado una conciencia por el bien común en el que todos sumamos esfuerzos. La formación también es un elemento clave, y bajo el lema “Formación para la transformación” se está llevando en marcha el proyecto de la Universitat Indignada 15m que cuenta en está primera edición con la participación de once asambleas. Se han organizado más de 70 actividades formativas en diez días por diferentes plazas bajo diferentes ejes temáticos. A nivel personal, he vivido el proceso de este proyecto educativo como una acción en sí a través del equipo de trabajo local de mi barrio y coordinadonos con los equipos del resto de asambleas.
El 15m va más allá ya que necesita plantear alternativas. No es la crisis es el sistema, incluso una remodelación del sistema en el que o formamos parte activamente o no habrá vuelta atrás. Estar viviendo esté momento con una dimensión jocista me hace tomar conciencia de más detalles, escuchar al otro porqué forma parte de mi, y compartir saberes confiando en que crecemos juntos.
Aquí el teniu:
A los compañeros y compañeras que trabajamos para transformar nuestro entorno colectivamente.
Siempre he sentido que los grandes esfuerzos son de verdad cuando somos muchos los que nos implicamos, a pesar que la responsabilidad y la decisión sea personal, todo toma más fuerza cuando nos unimos. Me llaman Carme “de guitarras”, ya que mi camino en la JOC se inició en una plataforma de conexión llamada Guitarres Diumenges de la Zona Besòs 4.0 en Barcelona; y acorde tras acorde con compromiso voy conociendo el movimiento. Digo esto porque nos invitaron a formar con mis compañeros un grupo de iniciación adulta, y pasamos rápidamente a llevar dinámica de militantes hasta consolidarnos como equipo de RdV.
El movimiento 15m hace una llamada como ciudadanos y responsables de nuestro presente, y como jóvenes debemos afrontar que la opción de cambio depende de todos nosotros. Las acampadas tanto a nivel local como global surgieron del sentimiento de indignación respecto a una situación de falsa democracia y privación de los derechos. Personalmente, viví las primeras asambleas en Plaça Catalunya con emoción puesto que todos y todas no sabíamos que haríamos pero teníamos claro que esto así no podía continuar.
Me empiezo a implicar activamente cuando se disuelve la Acampada BCN y llega a la acción descentralizada a los barrios, villas y pueblos. Me uno al grupo de gente que decide formar la comisión de comunicación, puesto que una de mis preocupaciones es concienciar que los medios de masas están en manos de intereses económicos y es necesario desarrollar el sentido crítico. Si mi actitud como artista y docente es de responsabilidad con el entorno, pongo mis conocimientos sobre pedagogía, nuevas tecnologías, vídeo y fotografía al servicio de mis vecinos y vecinas. Y es cuando me doy cuenta de todo lo que todavía me falta por aprender. La comisión de comunicación de l’Assemblea de Sant Andreu está compuesta por gente de diferentes ámbitos y especialidades como sociólogos, informáticos, gente con bagaje asambleario, de otras asociaciones, diseñadores gráficos, etc., y en también una militante de la JOC, yo misma.
La opción por la clase obrera me lleva a actuar en la búsqueda de alternativas y reivindicar otro tipo de modelo más justo. Estamos invirtiendo nuestro tiempo en tomar decisiones conjuntamente, respetando los procesos, puesto que vamos lentos porqué vamos lejos, y implicándonos en nuestra vida, conviviendo. La JOC me ha aportado el confiar en el otro sin miedo, y este clima de solidaridad es real en las comisiones y en la asamblea. Para muchos jóvenes, es la primera vez que se consideran piezas importantes de una comunidad ya que anteriormente nadie les había acompañado a que se sintiesen protagonistas de su vida. A demás, se ha creado una conciencia por el bien común en el que todos sumamos esfuerzos. La formación también es un elemento clave, y bajo el lema “Formación para la transformación” se está llevando en marcha el proyecto de la Universitat Indignada 15m que cuenta en está primera edición con la participación de once asambleas. Se han organizado más de 70 actividades formativas en diez días por diferentes plazas bajo diferentes ejes temáticos. A nivel personal, he vivido el proceso de este proyecto educativo como una acción en sí a través del equipo de trabajo local de mi barrio y coordinadonos con los equipos del resto de asambleas.
El 15m va más allá ya que necesita plantear alternativas. No es la crisis es el sistema, incluso una remodelación del sistema en el que o formamos parte activamente o no habrá vuelta atrás. Estar viviendo esté momento con una dimensión jocista me hace tomar conciencia de más detalles, escuchar al otro porqué forma parte de mi, y compartir saberes confiando en que crecemos juntos.
Comencem el curs 2011- 2012
Hola Jocistes!!! Que hi ha algú??? Com ha anat l'estiu?
Comencem un nou curs!! Té molt bona pinta!
Avui més que mai Jesús està al nostre costat i ens anima a:
- Sensibilitzar-nos per una nova campanya
- Assemblea a Santa Margarida de Montbui el 16 d'octubre
- Començar a preparar la Trobada Nacional d'Iniciació que aquest curs serà a la Zona Sud- El Pla
- Diverses Jornades per seguir formant-nos
- Moltes trobades on celebrarem les nostres accions i les de les persones del nostre entorn...
- Etc, etc, etc...
- Té bona pinta o no???
- I per tot això no pot faltar el nostre calendari Nacional d'aquest nou curs:
Ja tens aquí el Calendari 2011- 2012
Comencem un nou curs!! Té molt bona pinta!
Avui més que mai Jesús està al nostre costat i ens anima a:
- Sensibilitzar-nos per una nova campanya
- Assemblea a Santa Margarida de Montbui el 16 d'octubre
- Començar a preparar la Trobada Nacional d'Iniciació que aquest curs serà a la Zona Sud- El Pla
- Diverses Jornades per seguir formant-nos
- Moltes trobades on celebrarem les nostres accions i les de les persones del nostre entorn...
- Etc, etc, etc...
- Té bona pinta o no???
- I per tot això no pot faltar el nostre calendari Nacional d'aquest nou curs:
Ja tens aquí el Calendari 2011- 2012
dimarts, 5 de juliol del 2011
Acció de gràcies-Testimoni Íngrid Álvarez
Tot fent camí per una responsabilitat a la JOC….
Ja fa tres anys que va començar la meva tasca com a responsable federal d’iniciació. En aquells moments tenia dubtes de dir que sí ja que veia difícil compaginar la responsabilitat amb els horaris laborals però Jesús em va convidar a seguir-lo dient-me: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu”.
La responsabilitat ha estat un regal, més ben dit, un tresor que he descobert i que m’ha enriquit i m’ha fet créixer en la meva militància. Poder acostar la JOC a joves de diferents realitats és voler regalar a d’altres allò que a mi un dia em van regalar els meus iniciadors, fer una descoberta d’aigua viva. La iniciació ha estat per mi un foc que crema, l’energia que tenen per fer coses, l’entusiasme i il•lusió a les trobades, a les coordinadores, les seves currades que a vegades ajuden als militants a situar-nos, a qüestionar-nos la nostra militància i veure com s’estimen la JOC. Percebre com se senten protagonistes m’emociona i m’ha engrescat en moments en que el camí ha fet més pujada. Gràcies a tots els nois i noies per fer-me veure que Déu es fa present en cadascun de vosaltres. Sempre recordaré la preparació de la TNI amb molta alegria i emoció. Gràcies per la oportunitat que m’han ofert de sentir-me com el bon pastor, aquell que dóna la vida per les seves ovelles.
Com deia el camí no ha estat fàcil, hi ha hagut moments de defalliment,de dificultat. Els meus horaris laborals no han ajudat a que visqués la meva responsabilitat de la millor manera, hi ha hagut moments que he sentit que potser no ho donava tot per la iniciació però sempre he trobat el recolzament i la motivació per seguir endavant amb empenta. Gràcies a tots els iniciadors per acompanyar-me en aquest camí, per haver fet més fàcils moments més difícils. Gràcies Carlos i Oriol per la vostra militància activa i entregada, per l’aposta ferma per la iniciació i la vostra estima per la JOC que sempre he percebut. Gràcies a l’Alicia perquè en ella he descobert l’esforç i l’estar al servei del moviment tot i ser militant d’un moviment adult. Gràcies a la Marta, per la seva alegria i perquè mai té un “no” com a resposta. Gràcies a la Bea per estar a tope, per donar testimoni de militància obrera i cristiana. Gràcies a la Carme per la seva energia i constància en el grup de guitarres, per ser un testimoni de lluita. Gràcies a la Laura, la consi, que m’ha acompanyat en tot moment, ajudant-me a qüestionar-me i a fer avançar la iniciació en la descoberta del Regne. Gràcies a tots vosaltres iniciadors/es per les ganes incansables d’acostar-se als joves per fer arribar el missatge de la JOC amb il•lusió!
Gràcies als meus grups de RdV (del Jose i de la Bea) que m’han acompanyat en aquest camí i que s’han acostat a la iniciació amb actitud militant. Gràcies al comitè federal, ha estat un espai on he pogut transmetre la importància de ser iniciador i on he sentit les ganes de construir. Gràcies a la comissió permanent per qüestionar-me, per ensenyar-me què significa ser responsable.
La comissió nacional d’iniciació m’ha ajudat a carregar piles, a tenir una visió més àmplia de la iniciació del moviment. Moltes gràcies perquè en vosaltres m’he pogut sentir identificada en molts moments. Gràcies per la força, pel compromís ferm per fer arribar la JOC allà on més es necessita, optant pels més pobres.
Moltes gràcies al Fidel per oferir-me ser responsable federal d’iniciació, ha estat un regal que m’ha fet créixer en la militància obrera i cristiana.
I per últim, gràcies Pare perquè en cadascun dels militants he pogut descobrir la teva presència, gràcies per fer avançar el Regne de Déu que és ara i aquí!
Íngrid Álvarez, Besòs 4.0
Juny de 2011
Ja fa tres anys que va començar la meva tasca com a responsable federal d’iniciació. En aquells moments tenia dubtes de dir que sí ja que veia difícil compaginar la responsabilitat amb els horaris laborals però Jesús em va convidar a seguir-lo dient-me: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu”.
La responsabilitat ha estat un regal, més ben dit, un tresor que he descobert i que m’ha enriquit i m’ha fet créixer en la meva militància. Poder acostar la JOC a joves de diferents realitats és voler regalar a d’altres allò que a mi un dia em van regalar els meus iniciadors, fer una descoberta d’aigua viva. La iniciació ha estat per mi un foc que crema, l’energia que tenen per fer coses, l’entusiasme i il•lusió a les trobades, a les coordinadores, les seves currades que a vegades ajuden als militants a situar-nos, a qüestionar-nos la nostra militància i veure com s’estimen la JOC. Percebre com se senten protagonistes m’emociona i m’ha engrescat en moments en que el camí ha fet més pujada. Gràcies a tots els nois i noies per fer-me veure que Déu es fa present en cadascun de vosaltres. Sempre recordaré la preparació de la TNI amb molta alegria i emoció. Gràcies per la oportunitat que m’han ofert de sentir-me com el bon pastor, aquell que dóna la vida per les seves ovelles.
Com deia el camí no ha estat fàcil, hi ha hagut moments de defalliment,de dificultat. Els meus horaris laborals no han ajudat a que visqués la meva responsabilitat de la millor manera, hi ha hagut moments que he sentit que potser no ho donava tot per la iniciació però sempre he trobat el recolzament i la motivació per seguir endavant amb empenta. Gràcies a tots els iniciadors per acompanyar-me en aquest camí, per haver fet més fàcils moments més difícils. Gràcies Carlos i Oriol per la vostra militància activa i entregada, per l’aposta ferma per la iniciació i la vostra estima per la JOC que sempre he percebut. Gràcies a l’Alicia perquè en ella he descobert l’esforç i l’estar al servei del moviment tot i ser militant d’un moviment adult. Gràcies a la Marta, per la seva alegria i perquè mai té un “no” com a resposta. Gràcies a la Bea per estar a tope, per donar testimoni de militància obrera i cristiana. Gràcies a la Carme per la seva energia i constància en el grup de guitarres, per ser un testimoni de lluita. Gràcies a la Laura, la consi, que m’ha acompanyat en tot moment, ajudant-me a qüestionar-me i a fer avançar la iniciació en la descoberta del Regne. Gràcies a tots vosaltres iniciadors/es per les ganes incansables d’acostar-se als joves per fer arribar el missatge de la JOC amb il•lusió!
Gràcies als meus grups de RdV (del Jose i de la Bea) que m’han acompanyat en aquest camí i que s’han acostat a la iniciació amb actitud militant. Gràcies al comitè federal, ha estat un espai on he pogut transmetre la importància de ser iniciador i on he sentit les ganes de construir. Gràcies a la comissió permanent per qüestionar-me, per ensenyar-me què significa ser responsable.
La comissió nacional d’iniciació m’ha ajudat a carregar piles, a tenir una visió més àmplia de la iniciació del moviment. Moltes gràcies perquè en vosaltres m’he pogut sentir identificada en molts moments. Gràcies per la força, pel compromís ferm per fer arribar la JOC allà on més es necessita, optant pels més pobres.
Moltes gràcies al Fidel per oferir-me ser responsable federal d’iniciació, ha estat un regal que m’ha fet créixer en la militància obrera i cristiana.
I per últim, gràcies Pare perquè en cadascun dels militants he pogut descobrir la teva presència, gràcies per fer avançar el Regne de Déu que és ara i aquí!
Íngrid Álvarez, Besòs 4.0
Juny de 2011
dijous, 16 de juny del 2011
Testimoni Jair, INDIGNADA
Hola a tos i totes,
Hem dic Jair, tinc 23 anys i he sigut jove d’iniciació I militant de la JOC, en concret de l’antiga federació de Terrassa. Actualment estic de coordinadora d’activitats extra escolars a una escola de la meva ciutat.
Des de el 19 de Maig estic acampada a la reanombrada “Plaça del Poble”, plaça de l’ajuntament de Terrassa.
Els motius que hem van portar a dur a terme aquesta decisió va ser perquè considero que és una manera on els ciutadans que estem farts de viure amb aquesta situació d’incertesa i de crisi, tinguem el nostre moment de formar una pinya i fer que totes les retallades, l’atur, l’especulació immobiliària i la monetària (entre d’altres motius) puguin canviar i mantenir tot allò que les postres avantpassats havien reclamat i per lo que havien lluitat. Coses com per exemple: una sanitat accessible i una educació digna.
La meva implicació des de que es va realitzar la primera assemblea general on s’explicaven totes les comissions que hi havien –petits grups de treball que es dedica a lluitar per algun aspecte o col•lectiu en concret- va ser instal•lar la meva tenda de campanya i apuntar-me a la comissió de barris.
Perquè barris? Perquè considero que es amb la comissió que més puc aportar i amb la que més hem sento identificada.
Quines accions hem fet com a comissió? Fer difusió del perquè de la nostra estada a la campada I de l’estat actual en el que vivim en els barris de Terrassa I recollida de firmes a favor del moviment.
Avui, 14 de Juny de 2011 – casi un mes després de la nostra lluita intensa per una qualitat de vida millor- encara continuem acampats, però una mica debilitats degut al cansament i a més amb l’afegit de que moles dels meus companys indignats estan d’època d’exàmens finals i no poden participar activament.
Demà, per exemple, anirem al Parlamento n es realitzarà la votació per les retallades. Volem intentar que no s’aproven i en el cas d’aprovar-se, demostrar que la població estava en contra d’aquesta aprovació.
La convivència a l’acampada no ha estat pas fàcil, però gratificant, ja que tenim un petit grup que es pensa que això es un festival de música alternativa i no fan res al respecte, només liar-la. Mica en mica o hem anat aconseguint motivant a la gent per a que s’impliquin.
Que passarà després de desmuntar l’acampada? Lo que s’ha anat parlant es continuar fent assemblees setmanals, i a part, cada comissió intentarà continuar fent coses com fins ara.
Diuen que anem molt a poc, però això no és cert, estem anant molt lluny i no ens pararan de cap de les maneres!!
Terrassa, 14 de Juny de 2011
Hem dic Jair, tinc 23 anys i he sigut jove d’iniciació I militant de la JOC, en concret de l’antiga federació de Terrassa. Actualment estic de coordinadora d’activitats extra escolars a una escola de la meva ciutat.
Des de el 19 de Maig estic acampada a la reanombrada “Plaça del Poble”, plaça de l’ajuntament de Terrassa.
Els motius que hem van portar a dur a terme aquesta decisió va ser perquè considero que és una manera on els ciutadans que estem farts de viure amb aquesta situació d’incertesa i de crisi, tinguem el nostre moment de formar una pinya i fer que totes les retallades, l’atur, l’especulació immobiliària i la monetària (entre d’altres motius) puguin canviar i mantenir tot allò que les postres avantpassats havien reclamat i per lo que havien lluitat. Coses com per exemple: una sanitat accessible i una educació digna.
La meva implicació des de que es va realitzar la primera assemblea general on s’explicaven totes les comissions que hi havien –petits grups de treball que es dedica a lluitar per algun aspecte o col•lectiu en concret- va ser instal•lar la meva tenda de campanya i apuntar-me a la comissió de barris.
Perquè barris? Perquè considero que es amb la comissió que més puc aportar i amb la que més hem sento identificada.
Quines accions hem fet com a comissió? Fer difusió del perquè de la nostra estada a la campada I de l’estat actual en el que vivim en els barris de Terrassa I recollida de firmes a favor del moviment.
Avui, 14 de Juny de 2011 – casi un mes després de la nostra lluita intensa per una qualitat de vida millor- encara continuem acampats, però una mica debilitats degut al cansament i a més amb l’afegit de que moles dels meus companys indignats estan d’època d’exàmens finals i no poden participar activament.
Demà, per exemple, anirem al Parlamento n es realitzarà la votació per les retallades. Volem intentar que no s’aproven i en el cas d’aprovar-se, demostrar que la població estava en contra d’aquesta aprovació.
La convivència a l’acampada no ha estat pas fàcil, però gratificant, ja que tenim un petit grup que es pensa que això es un festival de música alternativa i no fan res al respecte, només liar-la. Mica en mica o hem anat aconseguint motivant a la gent per a que s’impliquin.
Que passarà després de desmuntar l’acampada? Lo que s’ha anat parlant es continuar fent assemblees setmanals, i a part, cada comissió intentarà continuar fent coses com fins ara.
Diuen que anem molt a poc, però això no és cert, estem anant molt lluny i no ens pararan de cap de les maneres!!
Terrassa, 14 de Juny de 2011
dimarts, 14 de juny del 2011
Reflexiones - Profetas del 15-M
por Joxe Arregi, * Teólogo - Domingo, 5 de Junio de 2011 - en DEIA
QUÉ es lo que quieren estos tíos, si no han trabajado en su puta vida?". "Despejad la plaza, que quiero dar de comer a las palomas". Se me humedecieron los ojos cuando, el domingo por la tarde, una de las indignadas de la plaza Arriaga de Bilbao nos leyó estos comentarios, y otros igualmente terribles, que acababan de aparecer en ciertos blogs integristas. Me pregunté: ¿Es el colmo del cinismo o es la sima de la inconsciencia? Y pensé: Tal vez hoy habrán ido a misa esos que hablan así.
Me gustaría entrar por un momento en el corazón de las personas que escribieron tales comentarios y entender por qué oscuras razones se expresan con tanta dureza sobre esta rebelión pacífica que es el 15-M. Y me gustaría decirles: Amiga/o, ¿hablarías así si tus hijos de 30 y 35 años estuvieran en paro, si no tuvieran una casa en que vivir con sus parejas y darte nietos, y hacer crecer en el mundo la vida y la dicha? Amigo/a, ¿nunca te ha estremecido la denuncia del profeta: "Disminuiremos la medida, aumentaremos el precio y falsearemos las balanzas para robar; compraremos al desvalido por dinero; venderemos al pobre por un par de sandalias" (Amos 8,5-6)? ¿No ven tus ojos el dolor del mundo? ¿No oyen tus oídos su clamor? Tal vez te llames cristiano y lo seas; pero ¿cómo rezas entonces el Padrenuestro, si no es como "un manifiesto revolucionario y un himno de esperanza" (J. D. Crossan)? ¿En qué piensas cuando dices: "Venga a nosotros tu reino" y "Danos el pan de cada día"?
Nadie sabe si el 15-M es un vigoroso germen de transformación planetaria o no es más que un sueño generoso y pasajero. Eso no depende de ellos, sino de nosotros, de todos nosotros. "Si no buscas una solución, eres parte del problema", nos han dicho certeramente. No es seguro que tenga éxito aunque lo apoyemos, pero es seguro que no tendrá éxito si no lo apoyamos. Y en cualquier caso, la calidad de un compromiso no se mide por el éxito o el fracaso, sino por la generosidad vivida y por el valor de la causa, aunque fracase. A veces hay que medir la acción en función del resultado previsto, no digo que no, pero hay causas -son las causas más humanas- que merecen adhesión aunque fracasen. Nada hay más ético y humano, nada más divino, que la compasión y el compromiso con el herido del camino sin esperar premio ni obtener éxito. ¿Qué otra cosa hizo Jesús cuando subió a la montaña y proclamó: "Bienaventurados vosotros, los pobres, porque Dios os librará", cuando salió a los caminos y curó a quien pudo, cuando se enfrentó al Sanedrín y al Pretorio arriesgando su vida? No importa que fracasara, si es que fracasó. ¿Qué es el éxito y qué es el fracaso?
"El crucificado vive en Dios", proclamaron los cristianos después de su fracaso. El vencido es victorioso, el condenado ha subido al cielo, porque Dios está con los que padecen el infierno. Donde está Dios, allí es el cielo. No os quedéis, pues, mirando al cielo, sino transformad la tierra.
La causa de los jóvenes indignados de nuestras plazas es la causa más justa del planeta entero y merece la pena, aunque fracase. Pero sería tremendo que fracasara por nuestra desidia. Es la causa del Evangelio. Es la causa de Dios. La causa de Dios no es que todo el mundo crea en Dios -¿qué significa eso?-, sino que el mundo sea justo y viva en paz, que todas las criaturas sean dichosas. La causa de Dios se defiende en las tiendas de campaña de las plazas, mucho más que en los templos de piedra.
Está bien que los cristianos nos reunamos cada domingo a celebrar la memoria de Jesús, cuyo fracaso es ascensión. Pero no sería la misa de Jesús, si antes o después, de una manera u otra, no acudimos, con todos los párrocos al frente, a reunirnos con los jóvenes indignados de las plazas que encarnan el sueño y la causa de Jesús. Está bien -digamos que sí- que los obispos convoquen a los jóvenes del mundo entero a la JMJ en Madrid, pero creo que sería una traición a Jesús, al Evangelio, a la memoria y a la esperanza de la Iglesia, si estos jóvenes, antes y después de la JMJ, no se sumaran a la juventud mundial del 15-M, reclamando con ellos lo mismo que Jesús reclamaba, y dándole así a Dios el único culto que le honra. Sería un sacrilegio que la JMJ vaya a gastar 50 millones de euros -en buena parte, dinero de los contribuyentes que somos todos; en otra buena parte, donaciones interesadas de algunas de las empresas más corruptas del Estado español-, si los jóvenes de la JMJ no apoyaran activamente la rebelión bíblica de los jóvenes del 15-M. El vía crucis de la Castellana sería entonces una farsa cruel.
Pues no hay gloria de Dios sin democracia real. Y no hay democracia real.
No hay democracia real
-cuando el 40 % de la juventud no tiene trabajo ni casa; cuando en las listas de las últimas elecciones españolas había tantos candidatos corruptos que nos seguirán mandando si han sido elegidos, y si no lo han sido también;
-cuando la eliminación del fraude fiscal en el Estado español permitiría dar 20.000 euros a cada uno de los 4 millones de parados; cuando 300 multinacionales gobiernan a todos los gobiernos; cuando unas pocas empresas controlan y manipulan a todos los medios de comunicación y hacen que la libertad de expresión e incluso de opinión sea mera ficción;
-cuando los países ricos imponen los precios y aranceles que les interesan;
-cuando el dinero sirve ante todo para ganar dinero;
-cuando están aplicando como remedio para la crisis las mismas medidas que la han provocado;
-cuando, solo en África, mueren 2 niños por minuto a causa de la malaria, y mueren 10 niños por minuto en el mundo por beber agua contaminada, y 21 niños por falta de medicinas (los matamos tú y yo, pero nunca habrá para ellos ninguna ley de víctimas);
-cuando el 40% de la humanidad vive con menos de 2 dólares por día; cuando los países ricos destinan a la ayuda del desarrollo menos que en los años 90;
-cuando lo que hemos dado a los bancos en crisis bastaría para resolver el hambre en el mundo durante los próximos 54 años por lo menos.
-No hay democracia real cuando se deja libre a un zorro en un corral, como se ha escrito. "No falta dinero. Sobran ladrones", como dice un cartel en la plaza Arriaga.
¡Bien por nuestros jóvenes de nuestras plazas alegres e indignados, lúcidos y generosos, con su bloc y su boli moderando asambleas en corro, dando lecciones de política a los políticos, de economía a los economistas, de verdadera teología a los creyentes de todas las religiones! ¿Qué piden estos jóvenes en las plazas? Solamente piden aquello que debe y puede ser. "Esto es revolucionario y es solo el comienzo", y de nosotros depende que tenga futuro, es decir, que tengamos futuro.
Son como los viejos profetas de la Biblia, que inventaron imágenes y palabras para el sueño posible, para Dios, porque dice Dios: "Mirad, voy a hacer algo nuevo, ya está brotando en las plazas, ¿no lo notáis. Trazaré un camino en el desierto, senderos en la estepa" (Isaías 43,19). Y añade Dios: "Pero no podré hacer nada nuevo, no podré trazar un camino en el desierto ni ser el futuro del mundo si no es a través de vosotros".
QUÉ es lo que quieren estos tíos, si no han trabajado en su puta vida?". "Despejad la plaza, que quiero dar de comer a las palomas". Se me humedecieron los ojos cuando, el domingo por la tarde, una de las indignadas de la plaza Arriaga de Bilbao nos leyó estos comentarios, y otros igualmente terribles, que acababan de aparecer en ciertos blogs integristas. Me pregunté: ¿Es el colmo del cinismo o es la sima de la inconsciencia? Y pensé: Tal vez hoy habrán ido a misa esos que hablan así.
Me gustaría entrar por un momento en el corazón de las personas que escribieron tales comentarios y entender por qué oscuras razones se expresan con tanta dureza sobre esta rebelión pacífica que es el 15-M. Y me gustaría decirles: Amiga/o, ¿hablarías así si tus hijos de 30 y 35 años estuvieran en paro, si no tuvieran una casa en que vivir con sus parejas y darte nietos, y hacer crecer en el mundo la vida y la dicha? Amigo/a, ¿nunca te ha estremecido la denuncia del profeta: "Disminuiremos la medida, aumentaremos el precio y falsearemos las balanzas para robar; compraremos al desvalido por dinero; venderemos al pobre por un par de sandalias" (Amos 8,5-6)? ¿No ven tus ojos el dolor del mundo? ¿No oyen tus oídos su clamor? Tal vez te llames cristiano y lo seas; pero ¿cómo rezas entonces el Padrenuestro, si no es como "un manifiesto revolucionario y un himno de esperanza" (J. D. Crossan)? ¿En qué piensas cuando dices: "Venga a nosotros tu reino" y "Danos el pan de cada día"?
Nadie sabe si el 15-M es un vigoroso germen de transformación planetaria o no es más que un sueño generoso y pasajero. Eso no depende de ellos, sino de nosotros, de todos nosotros. "Si no buscas una solución, eres parte del problema", nos han dicho certeramente. No es seguro que tenga éxito aunque lo apoyemos, pero es seguro que no tendrá éxito si no lo apoyamos. Y en cualquier caso, la calidad de un compromiso no se mide por el éxito o el fracaso, sino por la generosidad vivida y por el valor de la causa, aunque fracase. A veces hay que medir la acción en función del resultado previsto, no digo que no, pero hay causas -son las causas más humanas- que merecen adhesión aunque fracasen. Nada hay más ético y humano, nada más divino, que la compasión y el compromiso con el herido del camino sin esperar premio ni obtener éxito. ¿Qué otra cosa hizo Jesús cuando subió a la montaña y proclamó: "Bienaventurados vosotros, los pobres, porque Dios os librará", cuando salió a los caminos y curó a quien pudo, cuando se enfrentó al Sanedrín y al Pretorio arriesgando su vida? No importa que fracasara, si es que fracasó. ¿Qué es el éxito y qué es el fracaso?
"El crucificado vive en Dios", proclamaron los cristianos después de su fracaso. El vencido es victorioso, el condenado ha subido al cielo, porque Dios está con los que padecen el infierno. Donde está Dios, allí es el cielo. No os quedéis, pues, mirando al cielo, sino transformad la tierra.
La causa de los jóvenes indignados de nuestras plazas es la causa más justa del planeta entero y merece la pena, aunque fracase. Pero sería tremendo que fracasara por nuestra desidia. Es la causa del Evangelio. Es la causa de Dios. La causa de Dios no es que todo el mundo crea en Dios -¿qué significa eso?-, sino que el mundo sea justo y viva en paz, que todas las criaturas sean dichosas. La causa de Dios se defiende en las tiendas de campaña de las plazas, mucho más que en los templos de piedra.
Está bien que los cristianos nos reunamos cada domingo a celebrar la memoria de Jesús, cuyo fracaso es ascensión. Pero no sería la misa de Jesús, si antes o después, de una manera u otra, no acudimos, con todos los párrocos al frente, a reunirnos con los jóvenes indignados de las plazas que encarnan el sueño y la causa de Jesús. Está bien -digamos que sí- que los obispos convoquen a los jóvenes del mundo entero a la JMJ en Madrid, pero creo que sería una traición a Jesús, al Evangelio, a la memoria y a la esperanza de la Iglesia, si estos jóvenes, antes y después de la JMJ, no se sumaran a la juventud mundial del 15-M, reclamando con ellos lo mismo que Jesús reclamaba, y dándole así a Dios el único culto que le honra. Sería un sacrilegio que la JMJ vaya a gastar 50 millones de euros -en buena parte, dinero de los contribuyentes que somos todos; en otra buena parte, donaciones interesadas de algunas de las empresas más corruptas del Estado español-, si los jóvenes de la JMJ no apoyaran activamente la rebelión bíblica de los jóvenes del 15-M. El vía crucis de la Castellana sería entonces una farsa cruel.
Pues no hay gloria de Dios sin democracia real. Y no hay democracia real.
No hay democracia real
-cuando el 40 % de la juventud no tiene trabajo ni casa; cuando en las listas de las últimas elecciones españolas había tantos candidatos corruptos que nos seguirán mandando si han sido elegidos, y si no lo han sido también;
-cuando la eliminación del fraude fiscal en el Estado español permitiría dar 20.000 euros a cada uno de los 4 millones de parados; cuando 300 multinacionales gobiernan a todos los gobiernos; cuando unas pocas empresas controlan y manipulan a todos los medios de comunicación y hacen que la libertad de expresión e incluso de opinión sea mera ficción;
-cuando los países ricos imponen los precios y aranceles que les interesan;
-cuando el dinero sirve ante todo para ganar dinero;
-cuando están aplicando como remedio para la crisis las mismas medidas que la han provocado;
-cuando, solo en África, mueren 2 niños por minuto a causa de la malaria, y mueren 10 niños por minuto en el mundo por beber agua contaminada, y 21 niños por falta de medicinas (los matamos tú y yo, pero nunca habrá para ellos ninguna ley de víctimas);
-cuando el 40% de la humanidad vive con menos de 2 dólares por día; cuando los países ricos destinan a la ayuda del desarrollo menos que en los años 90;
-cuando lo que hemos dado a los bancos en crisis bastaría para resolver el hambre en el mundo durante los próximos 54 años por lo menos.
-No hay democracia real cuando se deja libre a un zorro en un corral, como se ha escrito. "No falta dinero. Sobran ladrones", como dice un cartel en la plaza Arriaga.
¡Bien por nuestros jóvenes de nuestras plazas alegres e indignados, lúcidos y generosos, con su bloc y su boli moderando asambleas en corro, dando lecciones de política a los políticos, de economía a los economistas, de verdadera teología a los creyentes de todas las religiones! ¿Qué piden estos jóvenes en las plazas? Solamente piden aquello que debe y puede ser. "Esto es revolucionario y es solo el comienzo", y de nosotros depende que tenga futuro, es decir, que tengamos futuro.
Son como los viejos profetas de la Biblia, que inventaron imágenes y palabras para el sueño posible, para Dios, porque dice Dios: "Mirad, voy a hacer algo nuevo, ya está brotando en las plazas, ¿no lo notáis. Trazaré un camino en el desierto, senderos en la estepa" (Isaías 43,19). Y añade Dios: "Pero no podré hacer nada nuevo, no podré trazar un camino en el desierto ni ser el futuro del mundo si no es a través de vosotros".
dimarts, 31 de maig del 2011
Pla Pastoral de la JOC
Actualment, la JOC de Catalunya i les Illes està portant a terme un projecte d’extensions amb diverses realitats al territori. Una de les característiques d’aquest projecte és que hi ha una persona alliberada a mitja jornada pel tema de les extensions. Ella és el qui va fent els contactes i treballant juntament amb l’ENIE(Equip Nacional d’Iniciació i Extensió), i va establint les prioritats i transmetent i involucrant tot el Moviment en aquests processos.
És per aquest motiu que ara ens proposem enviar a totes les parròquies de Catalunya i les Illes la proposta Pastoral de la JOC, per donar-nos a conèixer, per la pròpia ambició de la JOC que es recull en unes línies del que va dir el nostre fundador Cardijn:
“La JOC té l’ambició d’agrupar a la massa dels joves treballadors, tots els joves treballadors, per formar-los, protegir-los i defensar-los. És la seva raó de ser, el motiu de la seva fundació. Tota la seva organització, tota la seva acció i tota la seva metodologia està determinada per aquest objectiu formal: conquistar la massa dels joves treballadors.”
(El mensaje de Pla Pastoral de la JOC
LLENÇOL D'INICIACIÓ
Estimat Moviment! Adjuntem el famós llençol de la JOC que podem utilitzar per marcar-nos objectius amb els nostres grups d'iniciació.
Document: el llençol
Document: el llençol
dijous, 19 de maig del 2011
La Iglesia católica alienta y participa en la 'Spanish Revolution'
La Iglesia católica no es ajena al movimiento de protesta que recorre el país y se asienta, como símbolo, en la acampada de la madrileña Puerta del Sol. Hay muchos católicos no sólo entre los participantes, sino también entre los organizadores de las manifestaciones del pasado día 15 y de las acampadas de Madrid y de otras ciudades españolas.Cristianos de parroquia, sensibilizados con lo social, y, sobre todo, militantes de los movimientos juveniles de Acción Católica. Unos y otros aseguran que se trata de "una protesta para buscar la dignidad" y hasta piden una mayor implicación a los obispos.
"Hay militantes de la Juventud Obrera Cristiana (JOC) participando activamente y apoyando las demandas del movimiento en diversas partes del país", asegura Saúl Pérez, presidente de la JOC. En parecidos términos se pronuncia María Ángeles Blázquez, la presidenta general de la Juventud Estudiante Católica (JEC): "Nuestros militantes están implicados en la organización de esta movida y, sobre todo, en la lucha por los ideales que la sustentan".
María Ángeles Blázquez siente "admiración ante las protestas y una sensación de 'ya iba siendo hora' o de 'menos mal' que por fin se ha producido la movilización social". Saúl Pérez también se muestra encantado con "una protesta que busca la dignidad y que está muy en línea con nuestra tarea y con nuestra misión dentro de la Iglesia y como seguidores del Evangelio de Jesús".
Según el presidente de la JOC, se trata de "una reacción normal ante la situación social y laboral que estamos viviendo. Una reacción debida, en una parte, al desencanto hacia la clase política y, en la otra, a una protesta ante un sistema ineficaz en el ámbito social". Para la presidenta de la JEC, se trata de "dotar de valores éticos lo social y lo político y demostrar que los ciudadanos tenemos una responsabilidad que va más allá de los partidos políticos. Lo indignante era que nos pareciese normal vivir en estas condiciones".
El latido de los valores del Evangelio
Ambos dirigentes católicos coinciden en que en la base del movimiento del 15-M laten muchos de los grandes valores fundamentales del cristianismo. Y, como referentes inmediatos, señalan el libro de Stephane Hessel 'Indignaos', la carta de José Luis Sampedro, el desencanto político y la búsqueda de protagonismo social y político de los jóvenes.En cambio, discrepan en cuanto al apoyo y a la presencia de la jerarquía de la Iglesia en las protestas. A Saúl Pérez le gustaría que "los obispos se pronunciasen más en estos temas, porque, a veces, sus mensajes no están en sintonía con los problemas sociales actuales". María Ángeles Blázquez, sin embargo, piensa que "Iglesia somos todos los católicos y, por lo tanto, los obispos no tienen por qué estar en todos los sitios".
A su juicio, a la Iglesia católica no le hace falta salir en la foto, para demostrar que apuesta por los más débiles y los más pobres, porque ella "se posiciona con hechos, ayudando a los parados y a los pobres, por medio de Cáritas, Manos Unidas y un sinfín de asociaciones socio-caritativas".
Ni ayer ni hoy los obispos han querido pronunciarse oficialmente sobre las protestas. Sin embargo, la directora de comunicación de la Jornada Mundial de la Juventud, que se va a celebrar en Madrid el próximo mes de agosto con la presencia del Papa, se muestra cercana al movimiento juvenil. "La Jornada Mundial de la Juventud no tiene una postura oficial, porque los jóvenes son plurales en su pensamiento y su sensibilidad. Pero es fácil compartir la inquietud por construir entre todos un mundo mejor, siempre por vías pacíficas y respetuosas con todos".
dimecres, 18 de maig del 2011
Festa de l'ACCIÓ
Hola a tothom!!
Aquest dissabte dia 21 la JOC celebra la Festa de l'Acció a Ciutat Meridiana (Barcelona). Esteu tots i totes convidats i convidades!!
Feu-ne difusió!
Aquest dissabte dia 21 la JOC celebra la Festa de l'Acció a Ciutat Meridiana (Barcelona). Esteu tots i totes convidats i convidades!!
divendres, 8 d’abril del 2011
LA JUVENTUT "SIN MIEDO" SE REBELA CONTRA LOS RECORTES:
La juventud “sin miedo” se rebela contra los recortes
Miles de estudiantes protestan en Madrid contra la precariedad y la falta de oportunidades.“La juventud precaria está llena de rabia”. Eso es lo que quisieron demostrar este jueves los miles de jóvenes (unos 3.000, según fuentes policiales; alrededor de 10.000, según los convocantes) que se manifestaron en Madrid en contra de los recortes sociales que el Gobierno ha llevado a cabo desde que empezó la crisis, la precariedad y la falta de oportunidades.
Bajo el lema “Sin casa, sin curro, sin pensión, sin miedo”, los estudiantes de la plataforma Juventud Sin Futuro encabezaron la movilización, que transcurrió por la calle de Atocha, una de las más céntricas de la capital. Otras ciudades españolas, como Barcelona, Sevilla, Alicante o Santiago también acogieron protestas, aunque menos concurridas. En el caso de Madrid, la marcha discurrió con normalidad hasta que al final, unos 200 jóvenes provocaron disturbios en Cibeles que hicieron necesaria la intervención policial. Al menos un chico resultó herido y otro detenido, según Efe.
“Juventud, ¿divino tesoro?”, se podía leer en uno de los carteles más repetidos. La respuesta a esta pregunta se encuentra en el manifiesto promovido por varias asociaciones y que ya ha sido firmado por más de 5.000 personas, entre ellas representantes del mundo académico y de la cultura, como los escritores Almudena Grandes y Luis García Montero o el actor Willy Toledo. “La juventud más preparada de la historia vivirá peor que sus padres”, denuncian en el documento. ¿El motivo? “Nos están quitando el Estado del bienestar que conquistaron ellos”, opinó Fabio Cortese, un portavoz de Juventud Sin Futuro. “Nos están haciendo pagar la crisis”, agregó.
De ahí que los cánticos más coreados fueran: “¿Qué pasa?, ¿qué pasa? ¡Que no tenemos casa!”; “Trabajo precario para los empresarios” o “No somos rentables, somos imprescindibles”.
“No somos rentables, somos imprescindibles”.
En este sentido, los jóvenes protestaron contra la reforma laboral “que aumenta la temporalidad, la flexibilidad y la precariedad”. También claman contra el retraso de la edad de jubilación, que a su juicio reduce las pensiones, y “plantea un horizonte sin futuro”, y contra la “mercantilización” de la educación pública, “que apuesta por la rentabilidad privada y no por la formación”. De hecho, el Sindicato de Estudiantes ya ha denunciado que faltan 50.000 plazas de Formación Profesional y que las tasas universitarias han subido un 30%.
Juventud Sin Futuro complementa ahora esta denuncia con un interrogante: “¿40% de desempleo juvenil y necesito 37 años de trabajo para una pensión digna?”.
Lejos de pertenecer a la generación ni-ni, quienes salieron a las calles demostraron que no son unos despreocupados a los que les gusta vivir del sueldo de papá y mamá. “Tengo 29 años y estudié Sociología, pero tengo que trabajar en una administración de lotería, de lunes a sábado, por 750 euros al mes”, explicó uno de los asistentes.
Sin empleo con dos carreras
En peor situación se encuentra Raúl, uno de los asistentes a la movilización de Barcelona. Con 31 años sigue estudiando porque de poco le ha servido tener dos carreras y dominar a la perfección inglés y alemán para encontrar empleo, informa Pau Cort.
“La solución a la crisis no pasa por los recortes sociales”
El reciente estudio Desmontando a ni-ni. Un estereotipo juvenil en tiempos de crisis, elaborado por el Instituto de la Juventud demuestra que sólo un 1,1% de los casi ocho millones de jóvenes de entre 16 y 29 años se pueden considerar “parásitos sociales”.
La mayoría quiere trabajar, pero no les dejan. “Son las élites económicas y políticas las que nos quieren convertir en la generación sin formación, ni trabajo ni pensión digna”, afirman los firmantes.
Carmen Domínguez, profesora de Óptica y Optometría de la Universidad Complutense de Madrid (UCM), es uno de los muchos educadores que también respaldan esta iniciativa. “La solución a la crisis no pasa por los recortes sociales y eso es lo que tienen que entender los gobiernos”, manifestó.
“Es sólo el principio”
La juventud española ha sido criticada en varias ocasiones por no seguir el modelo de los estudiantes europeos que protagonizaron movilizaciones similares durante el año pasado. Desde Grecia, que durante los meses de mayo y junio de 2010, acogió varias movilizaciones estudiantiles, hasta la más reciente de Portugal, en diciembre pasado, los estudiantes también ocuparon las calles de Italia, Irlanda y Francia. ¿Los motivos? Siempre parecidos: recortes económicos que provocaron aumento de tasas universitarias, la disminución de la financiación de becas, más precariedad laboral, la reducción de pensiones y salario mínimo…
“Había que recuperar la voz de la juventud española en la calle”
“Había que recuperar la voz de la juventud española en la calle y dar un golpe en la mesa”, sostiene Manuel, de 21 años y miembro de la Asamblea de Filología de la UCM.
Aunque no saben si harán mella en los gobernantes, el acto de este jueves “es sólo el principio”, amenazó Cortese. Juventud Sin Futuro ya se ha puesto en contacto con otras asociaciones para reunir el mayor número de apoyos posibles. Porque, como gritaban, “Nadie te escucha, precario, si no luchas”.
divendres, 25 de març del 2011
Testimoni Setmana Santa
Experiència de l’Iñigo
Participant de les celebracions des de la música, tocant el violí i la guitarra, em contagiava l’esperit militant dels altres. Una manera nova de compartir, viure, sentir la mort i resurrecció del Senyor.
Una de les coses que més m’emporto de la Setmana Santa és com ho vaig viure de bé sentint que la meva opinió comptava i era important per la resta, igual que les altres persones eren importants per mi, No em sentia sol i li trobava un sentit al fet d’anar.
Ara quan penso en que aquesta Setmana Santa no puc anar em corre un sentiment d’animar a tothom a que participi, a que no tinguin por dels tallers si no coneixen a ningú com jo...que vagin amb moltes ganes i il·lusió perquè realment és una experiència molt enriquidora que et transforma i t’omple de ganes!
Íñigo Iriarte de Besòs 4.0
Portava molt poc temps de militant: de fet ens deien el grup d’iniciació “express”. Ens van plantejar anar a Setmana Santa i sense saber ben bé on anàvem vam decidir que ho provaríem.
No coneixíem a gairebé ningú, no sabíem de que anava, ni això dels tallers que era. Ni tant sols sabíem quasi res de la JOC. El que si que sabíem és que era una oportunitat molt bona per endinsar-nos, aprofundir i conèixer en la seva essència la JOC.
Un cop arribem penso: on m’he ficat! No conec a ningú, tothom es coneix i tens el repte de fer-te la Setmana Santa també teva. Una de les coses que més em va agradar va ser la gent, la facilitat amb la que ens van acollir, la seva simpatia, i tot i no conèixer-nos de res semblava que ens coneguéssim de tota la vida.
Vaig fer el taller de la fe. D’entrada el títol molt motivador no era, però la predisposició de la gent a compartir, a fer comunitat i a aprofundir em va mo- tivar molt. Amb el meu grup anàvem compartint el que estàvem treballant fora d’hores del taller, i t’adonaves que els teus dubtes també eren els de la resta.
Jo vinc d’una família molt creient i cada setmana santa l’havia viscut a la parròquia del meu barri. Pensar en celebrar el mateix 4 dies seguits em semblava “fort?”
No coneixíem a gairebé ningú, no sabíem de que anava, ni això dels tallers que era. Ni tant sols sabíem quasi res de la JOC. El que si que sabíem és que era una oportunitat molt bona per endinsar-nos, aprofundir i conèixer en la seva essència la JOC.
Un cop arribem penso: on m’he ficat! No conec a ningú, tothom es coneix i tens el repte de fer-te la Setmana Santa també teva. Una de les coses que més em va agradar va ser la gent, la facilitat amb la que ens van acollir, la seva simpatia, i tot i no conèixer-nos de res semblava que ens coneguéssim de tota la vida.
Vaig fer el taller de la fe. D’entrada el títol molt motivador no era, però la predisposició de la gent a compartir, a fer comunitat i a aprofundir em va mo- tivar molt. Amb el meu grup anàvem compartint el que estàvem treballant fora d’hores del taller, i t’adonaves que els teus dubtes també eren els de la resta.
Jo vinc d’una família molt creient i cada setmana santa l’havia viscut a la parròquia del meu barri. Pensar en celebrar el mateix 4 dies seguits em semblava “fort?”
Participant de les celebracions des de la música, tocant el violí i la guitarra, em contagiava l’esperit militant dels altres. Una manera nova de compartir, viure, sentir la mort i resurrecció del Senyor.
Una de les coses que més m’emporto de la Setmana Santa és com ho vaig viure de bé sentint que la meva opinió comptava i era important per la resta, igual que les altres persones eren importants per mi, No em sentia sol i li trobava un sentit al fet d’anar.
Ara quan penso en que aquesta Setmana Santa no puc anar em corre un sentiment d’animar a tothom a que participi, a que no tinguin por dels tallers si no coneixen a ningú com jo...que vagin amb moltes ganes i il·lusió perquè realment és una experiència molt enriquidora que et transforma i t’omple de ganes!
dijous, 24 de març del 2011
Setmana Santa
Fonamenta la teva militància amb Jesús ressucitat!
Anima't a uns dies estupendus de formació, celebració, comunitat...
t'esperem!
Tota la informació necessària la trobaràs a continuació, clica aquí:
Setmana Santa
dimarts, 22 de març del 2011
Concert de guitarres i cants
El passat diumenge 20 de març, la JOC juntament amb el MIJAC van organitzar a la parròquia de Sant Andreu del Palomar un Concert de guitarres i cants.
El grup de guitarres és un grup de noies i nois que es va crear ara fa dos anys. Es troben cada diumenge per la tarda per aprendre a tocar la guitarra. Aquells que ja saben una mica ensenyen a d’altres que volen aprendre. És un grup obert. La gent pot incorporar-se quan vulgui.
Aquest diumenge les guitarres van compartir l’espai amb els cants dels nens del MIJAC, hi van ser convidats amics i familiars. Finalment un berenar va enllestir la tarda.
Entremig de les cançons unes paraules de la Núria, explicant el que per a ella havia estat el grup de guitarres, com l’havia ajudat i el que hi estava descobrint. Seguidament els nens van seguir cantant acompanyats d’unes vint guitarres.
Reconeixien tots plegats, sobre tot els nens, que no havien tingut massa temps per preparar-ho. Dirigien els cants la Laura i la Maria, animadores del MIJAC. Els nens es fixen amb elles amb tota l’atenció. Cal dir que tots plegats ho fan prou be.Les guitarres les dirigien la Carme, l'Íñigo, la Sheila i l'Anna. Una manera de dirirgir-les totalment des de l'anonimat, donant sempre el protagonisme als altres.
Els nens durant les cançons no paren de moure’s, contents pels resultats, i és que s’ho estan passant d’allò més bé. Les directores dels cants somrients engrescant els nens i donant-los confiança, les guitarres persistents, atentes. Els joves que són per allà segueixen els cants, aplaudeixen, fins i tot ballen. Els pares que allà es troben, bocabadats, no paren de fer fotos i d’aplaudir.
Mentre hi sóc al concert sento les veus i les guitarres, sento i prego i és que hi ha alguna cosa aquesta tarda que transcendeix , no hi puc posar paraules,és com una lloança al Senyor pel moment precís que estic vivint: nens i joves donant d’ells mateixos el que han après, el desig de continuar aprenent per ensenyar a d’altres... meravellós!
La tarda d’ahir va ser molt especial, la JOC i el MIJAC estan arribant als nens i joves dels nostres barris també a partir de la música, canten i lloen al Senyor. Aquests cants apunten la construcció d’un món nou, aquest és possible, l’estem fent possible i proper.
Ahir vaig poder sentir la força i la presència de l’Esperit Sant que una vegada més es fa present amb aquests nens i aquests joves, plens d’esperança i il·lusió.
Ja que escric i anomeno els cants us escric una estrofa que sovint sona dins meu:
Pobres del món rebeu-lo amb cants de festa,
és el Senyor,Senyor.
Ens ha salvat donant la seva vida,
aclamem el Senyor!
Jaume Ribas ( ACO-Besòs)
dijous, 17 de març del 2011
Concert de Guitarres diumenge 20 de març!!!
OCI ACTIU EN COL·LECTIU!!!!
En ple principi de l'Actuar de la Campanya, Besòs 4.0 no ens hem pogut ressistir a compartir el nostre oci amb el col·lectiu del Mijac!!!!
No t'ho pots perdre, un concertàs...t'esperem!
Convocatòria Jornades de Formació d'Iniciació
Unes jornades pensades en posar rostre als nois i noies més joves que fan camí en el Moviment i en la vida amb tots i totes nosaltres! Compartim, ens formem, celebrem...t’esperem! Si, si...a tu!
dijous, 10 de març del 2011
Pregar en Quaresma:
Exercici de silenci:Afluixar els ulls
Els ulls són un element important per la pregària. Gairebé sense donar-nos compte
portem molta tensió en els ulls. Podem dir que en els ulls s’hi reflecteix tot el nostre cos
i el nostre estat d’ànim. Si tenim els ulls tensos no es possible relaxar el cos i obrir el
nostre cor.
Asseu-te còmode... el cos recte... pren consciència de la respiració... ... sent els peus
descansant en terra... sent les sensacions dels braços, les mans... ... Adona’t de les
sensacions dels ulls... com estan? cansats... tensos... feixucs...? Per relaxar els ulls
afluixa la gargamella i la llengua... Relaxa tota la cara... Tenint sa boca tancada, deixa
caure sa mandíbula, les dents queden un poc obertes i la llengua pot estar fluixa dins la
boca sense forçar ni les dents ni el paladar... i deixa que els ulls vagin trobant el seu lloc
i descansin... Afluixa també la pell del front... ... T’adonaràs que quan tens el front i els
ulls fluixos tot el cos es va afluixant... ... ... d’aquesta manera la mirada esdevé difusa,
serena, acollidora.... ... Els ulls sense tensió permeten una mirada serena i t’ajuden a
obrir el teu cor a la Presència del Ressuscitat... ... ...
Disposa’t a acabar l’exercici de silenci fent algun moviment suau amb les mans i els
peus... ... Quan tinguis els ulls oberts segueix tenint-los fluixos, tranquils, receptius....
uns ulls sense tensió ens menen a la contemplació, ens ajuden a descobrir el Senyor que
passa per la nostra vida.
Els ulls són un element important per la pregària. Gairebé sense donar-nos compte
portem molta tensió en els ulls. Podem dir que en els ulls s’hi reflecteix tot el nostre cos
i el nostre estat d’ànim. Si tenim els ulls tensos no es possible relaxar el cos i obrir el
nostre cor.
Asseu-te còmode... el cos recte... pren consciència de la respiració... ... sent els peus
descansant en terra... sent les sensacions dels braços, les mans... ... Adona’t de les
sensacions dels ulls... com estan? cansats... tensos... feixucs...? Per relaxar els ulls
afluixa la gargamella i la llengua... Relaxa tota la cara... Tenint sa boca tancada, deixa
caure sa mandíbula, les dents queden un poc obertes i la llengua pot estar fluixa dins la
boca sense forçar ni les dents ni el paladar... i deixa que els ulls vagin trobant el seu lloc
i descansin... Afluixa també la pell del front... ... T’adonaràs que quan tens el front i els
ulls fluixos tot el cos es va afluixant... ... ... d’aquesta manera la mirada esdevé difusa,
serena, acollidora.... ... Els ulls sense tensió permeten una mirada serena i t’ajuden a
obrir el teu cor a la Presència del Ressuscitat... ... ...
Disposa’t a acabar l’exercici de silenci fent algun moviment suau amb les mans i els
peus... ... Quan tinguis els ulls oberts segueix tenint-los fluixos, tranquils, receptius....
uns ulls sense tensió ens menen a la contemplació, ens ajuden a descobrir el Senyor que
passa per la nostra vida.
Reflexió quaresma:
El temps de la pregària
Antic com l'Església,però més actual que mai,en un món apressat i estressat,aquest "cor a cor" silenciós i gratuït amb Déu és descobert actualment per centenars de milers de cristians al si de les comunitats cristianes,i molt específicament en les "escoles de pregària".
Hem entrat ja al temps "fort" de la quaresma. Molt útil ens serà aturar-nos uns moments a reflexionar sobre aquesta dimensió essencial de la vivència cristiana: resar.
La pregària no és pas "fer" sinó "ser amb". Això no impedeix pas que aquesta trobada a vegades aspre de l'oració es motivi i es construeïxi.
"Fer" plaer a Déu
És,abans que tot,per agradar a Déu que hem d'acceptar l'invitació que Ell ens fa cada dia en l'oració.La Bíblia ens ho confirma: tenim la formidable possibilitat de contribuir a la felicitat del nostre Déu!.Ell no necessita pas de nosaltres,ja que des de sempre,és infinitament feliç al si de la vida trinitària. Però ens estima tant que reclama els nostres gestos d'amor.Ell els "mendica" li agradava dir a Sta. Teresa de l'Infant Jesús.No perseverem en l'oració sols per a rebre la torrentada d'amor que raja del cor de Crist sinó pel goig de donar-li goig.
"Fer"el ple
Es tracta de fer oració no fent el buit sinó fent el ple.Molts cristians es planyen de no reeïxir a fer el buit a l'inici de la seva pregària,això és normal: hom no suprimeix sinó allò que reemplaça. Prenem com exemple els monjos/ges contemplatius que alimenten llurs pregàries de la famosa lectio divina: preguen a partir de les Escriptures. Ells es prenen el temps d'escoltar el Senyor dir-els-hi i redir-els-hi el seu amor a través de la seva Paraula.
"Fer"silenci
Fer silenci no vol pas dir fer el buit.Ben al contrari,cal estar atents a no deixar vagabondejar l'esperit enmig de consideracions intempestives sobre els textos bíblics o l'autor espiritual que acabem de llegir.Déu no necessita escoltar un exercici de retòrica o una exposició teològica.Quantes menys paraules millor!. Aquestes poden ser ben simples,talment mots d'infant: "Gràcies,Senyor! Perdò! Si bé et sembla! Déu meu,t'estimo..! No pensem,però,que per a fer-ho bé cal callar i no dir res. La nostra conversa amb el Senyor -tant quan escolto o parlo o callo- cal que sigui tant simple com una trobada d'amor.
"Fer"confiança
Senzill... però no pas fàcil! No ens estranyem de tenir dificultat per a la pregària.Sant Pau no dubta pas a dir-nos que no en sabem de pregar (Ro 8,26).Quan preguem és l'Esperit que prega en nosaltres.Fins i tot si no hi pensem és ell qui inspira la nostra pregària.ell n'és l'ànima,el buf que ens empeny vers el Pare i que ens fa cridar,en Jesús i en ell: "Abba,Pare". Ell és qui ens fa assaborir l'amor del Pare,qui fa ressonar al fons del nostre cor: "Tú ets,tú també,el meu fill estimat en qui jo trobo complaença". així podem dir amb tota confiança al nostre Déu:" La vostra tendresa per mí és sense mesura" (Sl 119-156).
"Fer"esforç
Per a pregar cal un esforç de voluntat,no només per a posar-s'hi sinó per a perseverar...i retornar-hi quan hem ababndonat.Aquest esforç hom l'acompleix com una fràgil ovella a les mans del Bon Pastor,sota la seva mirada,per a fer-lo somriure més.
"Fer"un racó-pregària
Instal.lar en un raconet de casa imatges i fotos devant les quals serà més fàcil de posar-se en presència i de pregar en comunió amb tots els germans i germanes del Cel i de la terra. La mateixa existència del "racó-pregària" ens recorda el futur encontre a preparar.
dimarts, 8 de març del 2011
PER QUÈ EL 8 DE MARÇ?
A principis del segle passat, les dones treballadores es concentraven majoritàriament en el sector tèxtil. Les seves condicions laborals eren pèssimes: treballaven de vuit del matí a sis de la tarda, amb un descans de 30 minuts. Però la seva jornada setmanal podia arribar a les setanta hores quan hi havia més producció.
L’any 1911, després de diversos anys de reivindicacions i negociacions per part de les dones treballadores, es produeix un incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, a Nova York. En 30 minuts moren 123 treballadores, la majoria immigrants d’entre 16 i 24 anys. Les portes de la fàbrica sempre romanaven tancades per evitar robatoris i controlar les treballadores.
La primera celebració del Dia de la Dona Treballadora la van fur a terme les socialistes nord-americanes, l’últim diumenge de febrer del 1908. La segona celebració va tenir lloc a Europa, el 19 de febrer de 1911, gràcies a la proposta feta durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes l’any anterior.
Però la primera celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora en 8 de març té lloc a Rússia, quan aquell dia, a l’any 1917, dones treballadores surten al carrer per protestar per la manca d’aliments.
El 1977 Nacions Unides convida als països membres a adoptar una diada per celebrar els drets de les dones. La majoria van escollir el 8 de març.
Dia de la dona treballadora
TESTIMONI DONA INMIGRANT
Mi nombre es Jenny, soy de Honduras. Allí estudié administración aduanera, pero no lo terminé, pues decidí hacer un parón en mis estudios. En ese parón decidí irme a trabajar a Suiza, porque tenía allí a mi tía y a mis primos. Estuve allí un año trabajando de limpieza y cuidando a niños. Tenía que ahorrar porque padezco Distrofia Corneal Granular, y en Honduras solo se consigue el dinero de la operación a base de donaciones, y resulta muy difícil reunir el dinero. Tenía que ahorrar en Suiza para poder regresar a Honduras y operarme. Esta enfermedad es hereditaria, y por eso hay varios miembros de mi familia que la padecen, entre ellos mi hermana. Yo sabía que mi papá no podía permitirse pagar dos operaciones, y eso me animó a trabajar y a ahorrar, pues quería afrontar económicamente el coste de los trasplantes por mí misma.
Después de la operación en Honduras volví a Suiza, pero como allí no me puedo hacer el chequeo de los ojos, decidí venirme a España, donde ya trabaja mi hermana. Llevo ya ocho meses viviendo aquí. Empecé de limpieza en un bar, luego cuidando al hijo de la anciana que mi hermana cuida, y luego la sustituí en sus vacaciones. Mi hermana hace varios años que trabaja en España y lleva cuatro años sin poder ver a sus hijos que están en Honduras con su papá. Esta situación es muy dura para ella. Ahora se me acabó la sustitución y estoy buscando trabajo.
Yo vivo esta situación con ánimo, siento que tengo algo que me anima. Si ha pasado lo que ha pasado es por algo. Me he podido operar, que era uno de mis objetivos, así que he sacado algo muy positivo de la vida. Pero aquí hay veces que se pasa duro. Me arrepiento de haber dejado la carrera. A veces me pregunto qué hago aquí, si en Honduras tenía el apoyo de mi padre, que me pagaba los estudios. Pero vivir aquí también tiene lo positivo de que me ha hecho más independiente. De todos modos no estoy sola, aquí tengo a mi hermana y a mis primos. Lo que más me angustia ahora es ver que los días van pasando, sigo sin encontrar trabajo y me pregunto cómo voy a afrontar los gastos del mes que viene, el alquiler de la habitación…
En cuanto a expectativas de futuro, espero poder pagarme algunos estudios. Me gustaría hacer algún curso de peluquería. Quizás me pueda pagar un curso de geriatría, para formarme en lo que estoy haciendo. Me gusta la gente mayor, me los llego a apreciar, una les llega a tener cariño.
Creo que por el hecho de ser mujer, tenemos más oportunidades en este sector. Somos más condescendientes: podemos ir a trabajar por horas, o de internas, somos accesibles a este tipo de trabajos que otros no desearían.
Cuando me planteo si voy a poder formar una familia, pienso que el trabajar afecta de una u otra manera, ya sea si estás trabajando de interna, o muchas horas con la misma persona. Hay que pensarlo mucho, porque no tendrás mucho tiempo para dedicarlo a tus hijos. Yo le digo a mi apareja que a lo mejor cuando volvamos a Honduras nos lo podemos plantear. O si consigo un trabajo estable aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)