¿Per què no explota la protesta?
Qualsevol retallada en les ajudes, sobretot en l'assegurança de desocupació, pot fer anar la pau social en orris
Dimarts, 25 de gener
Des del 2008, a Espanya no s'ha alterat més que abans d'aquella data la pau social, si així es pot denominar una situació en què milions de persones pateixen greus carències i una gran angoixa econòmica. Les mobilitzacions contra els acomiadaments han estat l'excepció i no la regla. I la vaga general del 29 de setembre va ser un episodi únic, que no va deixar seqüeles i que, a més, era una protesta destinada a impedir que el Govern marginés els sindicats de les seves decisions relatives a política laboral i sindical i no a denunciar els problemes que pateixen els sectors més desafavorits de la població.
Aquests problemes no han deixat d'empitjorar i tot indica que així continuaran, almenys els dos pròxims anys. Amb l'agreujant que a l'atur s'hi ha afegit ara la inflació, la minva de la capacitat adquisitiva, que també sembla que ha arribat amb ganes de quedar-se.
Prediccions a part, fins ara, el primer amortidor de la tensió social ha estat el subsidi de desocupació. El reben més del 78% dels aturats registrats i la quantia va des del 80% de la base cotitzada durant els 6 primers mesos de percepció, fins al 60% a partir de l'any, fins a un límit de 18 mesos. A partir d'aquí, i gràcies a la decisió presa recentment pel Govern d'acabar amb el subsidi addicional de 426 euros, el parat queda abandonat de la mà de Déu. Fins llavors, i encara amb retallades, haurà pogut mantenir més o menys el seu nivell de vida. Altres subvencions de menys impacte contribueixen en alguns casos a aquesta mateixa finalitat.
UN Pal·liatiu no menys important és la feina en negre. La diferència entre el nombre d'actius que proporciona l'Enquesta de Població Activa i el d'afiliats a la Seguretat Social pot donar una idea de les seves dimensions. D'aquesta resta en surten gairebé un milió de persones. No totes han de ser treballadors submergits. Però segurament una gran nombre ho són. Els salaris que obtenen no només són bastant menors que els regulars, sinó que també són inferiors a l'assegurança de desocupació que els correspondria. Però permeten la supervivència.
Un tercer factor és la solidaritat familiar. És impossible mesurar-la. Però existeix. Pot ser que el seu efecte continuï sent important a les zones rurals, i aquestes tenen molt pes en les autonomies amb més índex d'atur, particularment a l'Espanya del sud i a Canàries. Però es creu que a les grans ciutats s'ha reduït respecte a crisis precedents. En aquest capítol també s'hauria d'inscriure l'acció solidària d'algunes oenagés, com Càritas.
A aquests elements objectius s'hi ha d'afegir la falta de cohesió dels col·lectius afectats per l'atur, la seva enorme fragmentació i dispersió en la massa d'una ciutadania que majoritàriament conserva el seu lloc de treball i una gran part dels ingressos que percebia abans que comencés la crisi. Però també, i sobretot, la inexistència de qualsevol referent de mobilització i d'organització per als aturats.
Això últim és particularment evident entre els joves, la taxa de desocupació dels quals supera el 40%, i que històricament, arreu, han estat els protagonistes de les revoltes socials. Fins ara no hi ha cap indici que indiqui que la joventut estigui prenent consciència col·lectiva de la difícil situació que està vivint i que segurament continuarà vivint durant molt temps. No obstant, i més enllà de la imatge de la gresca perenne com a únic objectiu de la seva vida amb què ens bombardegen gairebé tots els mitjans de comunicació, la majoria dels joves, i no només els aturats, estan atribolats per la seva situació i molts estan obsessionats pel seu present i pel seu futur. El seu problema és que no saben com poden ajuntar-se per tal de pressionar o simplement per protestar. I la majoria estan disposats a assumir resignadament les condicions laborals i salarials que se'ls ofereixin, per draconianes que siguin, perquè creuen que qualsevol reivindicació seria rebutjada de pla amb l'argument que molts altres acceptarien el lloc sense matisos.
La pau social que acompanya la crisi se sosté sobre els elements que fins aquí s'han apuntat. Però aquest és un equilibri molt fràgil. Qualsevol retallada en les despeses assistencials, i particularment en l'assegurança de desocupació, pot fer-ho anar tot en orris. I és impossible preveure quina pot ser la guspira que mobilitzarà la gent.
Periodista.
Article del periodico
