Joc Nacional de Catalunya i les Illes

divendres, 25 de febrer del 2011

Jornades de Formació de Pla de curs! Us esperem a tots i totes!!!

Ei companys i companyes! Ja estan aquí les primeres Jornades de Formació de l’any!! Una nova oportunitat per
aprofundir en les arrels del moviment i superar les nostres dificultats com a militants i joves de la classe obrera.
Així doncs, us esperem el proper 27 de febrer a la federació de l’Anoia, a Santa Margarida de Montbui, als locals de l’Església.

divendres, 18 de febrer del 2011

Indignarse con amor

Estamos viviendo unos tiempos de cambios que leemos de diferentes maneras desde diversos contextos personales y colectivos. No nos podemos engañar. La globalidad ética no se vive igual en un sitio como en otro. Porque no existe una ética global que marque al sistema económico. Ya que el bolsillo, lleno o vacío, es la tarjeta de identidad que busca el mercado de “don dinero”, que no se basa en valores éticos ni espirituales.
Así, en el barrio de Bellavista la crisis se sufre con unas consecuencias diferentes al núcleo de Marata. El otro día me lo confirmó el párroco de allá: “No tengo un equipo de Caritas porque sólo hay dos pobres que atender en toda la población”. Este año celebraremos los treinta años de la encíclica “Laborem exercens” (Con su trabajo el hombre…) de Juan Pablo II. Los años han pasado pero la problemática conflictiva en el trabajo se ha acentuado en la vida de tantas personas que quieren trabajar para vivir. Actualmente estoy releyendo las páginas de dicho documento y me estoy encontrando con frases como éstas, salvando las diferencias históricas: Ante la realidad actual, en cuya estructura se encuentran profundamente insertos tantos conflictos, causados por el hombre, y en la que los medios técnicos – fruto del trabajo humano– juegan un papel primordial… se debe ante todo recordar un principio enseñado siempre por la Iglesia. Es el principio de la prioridad del “trabajo” frente al “capital”. Este principio se refiere directamente al proceso mismo de producción, respecto al cual el trabajo es siempre una causa eficiente primaria, mientras el “capital”, siendo
el conjunto de los medios de producción, es sólo un instrumento o la causa instrumental.

Me da la impresión de que estamos atrapados por el dinero, que, a mi entender, ha pasado de ser un simple instrumento a ser un objetivo vital. Nuestras vidas valen por lo que tenemos o por la posibilidad de tener. Y así trabajamos para ganar dinero y poder poseer (o pagar las deudas a otros que se enriquecen a costa nuestra por su afán egoísta). Y ahora que el trabajo escasea, por culpa de “los demonios de la economía capitalista”, queda afectada la dinámica consumista. Dejando a la persona desnuda con toda su dignidad de ser humano y sus necesidades más básicas. “¿De qué vivo? ¿De qué vivo?” era el grito de desesperación de
un parado que había llamado a un programa radiofónico. En la charla del sociólogo Víctor Renes, en la pasada Jornada de Pastoral Obrera de Catalunya celebrada el 12 de febrero, pude constatar que la crisis económica no está produciendo una reacción social y generalizada ante ella. El sistema neoliberal ha conseguido al cabo de los años que las personas nos movamos sólo por pura salvación personal y para defender los propios intereses. Mientras no nos toque a nosotros permanecemos al margen por miedo y falta de conciencia. ¡Qué diferente la actuación de Jesús en la escena de la purificación del templo! (Jn 2, 13-16). Indignado por la situación de opresión hace un gesto profético fiel al proyecto amoroso de su Padre, que también nosotros estamos llamados a realizar en red solidaria con otros. Así, el consejo pastoral de nuestra iglesia lleva cierto tiempo planteándose animar la creación de una comisión de convivencia para encarar los problemas que vivimos en el barrio. Con una actitud de resistencia contra todo aquello que atenta la dignidad
de los seres humanos. Un hombre de 93 años, Stéphane Hessel (diplomático, miembro de la Resistencia Francesa y redactor de la Declaración de los Derechos Humanos), nos recuerda, en su pequeña obra “Indígnate”: “crear es resistir; resistir es crear”.

Pepe Baena

dimarts, 8 de febrer del 2011

Testimoni: TNI 2011

Testimoni: TNI 2011

Mireia

L’any passat vaig conèixer a l’Alba que em feia classes extraescolars de música a l’escola. Un dia em va proposar d’anar un diumenge a la tarda a un grup de joves que tocaven la guitarra a Sant Andreu on s’ensenyava de manera voluntària. Hi vaig anar, i des de aquell dia he intentat no perdrem cap diumenge. He conegut gent nova que m’ha transmès bons valors humans. L’amistat i les bones persones que he conegut m’han fet que tingui també l’oportunitat d’aprendre un altre instrument com és el violí. He viscut moments molt feliços i m’agradaria que més gent visqués el que jo he experimentat. Per això li vaig dir a la Xènia que vingués al grup de Guitarres .

Xènia

Per mi Guitarres és un punt de trobada entre joves. Som gent de diferents edats de manera que les interaccions ens fan créixer en molts sentits. Tots aprenem de tots, i no només és la guitarra. M’ho passo bé, em sento agust i contenta. A més a més, em permet conèixer a la gent d’una altra manera. De fet, la meva relació d’amistat amb la Mireia s’enriqueix d’una manera molt especial, també l’estic coneixent a ella d’una manera més propera. Personalment amb l’instrument, m’estic esforçant per aconseguir que tots estiguem tocant alhora, junts.

Ana

Des del meu Grup de Revisió de Vida em van convidar a venir a Guitarres. En el grup hem treballat la campanya d’Oci Actiu en Col·lectiu però des d’un punt extern, que al principi costa comprendre. En canvi, a sigut a partir de l’experiència de guitarres l’he pogut entendre des de la vivència. Jo també he convidat a la meva amiga, la Belén, perquè volia ho visques i la nostra amistat cada cop és més ferma. D’aquesta manera, a arrel de Guitarres, els joves del barri viuen sense necessitat de paraules el que és la JOC i experimenten un sentiment de comunitat, de superació i d’esforç. Per tant, és a partir de l’acció on podem implicar a les persones, on poden sentir-se protagonistes per transformar el seu entorn. Viure guitarres des de la campanya ens aporta una reflexió del que fem i ens ajuda a sentir-ho com a algo més gran: una feina conjunta que la fem tot el moviment.

dimecres, 26 de gener del 2011

Notícia, per pensar...¿Per què no explota la protesta?

¿Per què no explota la protesta?

Qualsevol retallada en les ajudes, sobretot en l'assegurança de desocupació, pot fer anar la pau social en orris

Dimarts, 25 de gener

AEspanya no s'ha produït l'esclat social que alguns han anat pronosticant gairebé des que va començar la crisi econòmica. Igual que altres episodis que molt esporàdicament els han precedit, l'agressió al conseller murcià de Cultura o els incidents de la setmana passada a Salt són fets massa concrets i aïllats per expressar una tendència en aquesta direcció.
Des del 2008, a Espanya no s'ha alterat més que abans d'aquella data la pau social, si així es pot denominar una situació en què milions de persones pateixen greus carències i una gran angoixa econòmica. Les mobilitzacions contra els acomiadaments han estat l'excepció i no la regla. I la vaga general del 29 de setembre va ser un episodi únic, que no va deixar seqüeles i que, a més, era una protesta destinada a impedir que el Govern marginés els sindicats de les seves decisions relatives a política laboral i sindical i no a denunciar els problemes que pateixen els sectors més desafavorits de la població.
Aquests problemes no han deixat d'empitjorar i tot indica que així continuaran, almenys els dos pròxims anys. Amb l'agreujant que a l'atur s'hi ha afegit ara la inflació, la minva de la capacitat adquisitiva, que també sembla que ha arribat amb ganes de quedar-se.

¿Seran els preus els que facin sortir la gent al carrer? No es pot rebutjar aquesta hipòtesi, però tampoc apuntar-s'hi. Perquè, d'un costat, els elements que expliquen per què fins a aquest moment no s'ha produït un esclat social continuen actuant i sembla que ho aniran fent en el futur previsible. Però també pot ser que el seu efecte tendeixi a debilitar-se.

Prediccions a part, fins ara, el primer amortidor de la tensió social ha estat el subsidi de desocupació. El reben més del 78% dels aturats registrats i la quantia va des del 80% de la base cotitzada durant els 6 primers mesos de percepció, fins al 60% a partir de l'any, fins a un límit de 18 mesos. A partir d'aquí, i gràcies a la decisió presa recentment pel Govern d'acabar amb el subsidi addicional de 426 euros, el parat queda abandonat de la mà de Déu. Fins llavors, i encara amb retallades, haurà pogut mantenir més o menys el seu nivell de vida. Altres subvencions de menys impacte contribueixen en alguns casos a aquesta mateixa finalitat.
UN Pal·liatiu no menys important és la feina en negre. La diferència entre el nombre d'actius que proporciona l'Enquesta de Població Activa i el d'afiliats a la Seguretat Social pot donar una idea de les seves dimensions. D'aquesta resta en surten gairebé un milió de persones. No totes han de ser treballadors submergits. Però segurament una gran nombre ho són. Els salaris que obtenen no només són bastant menors que els regulars, sinó que també són inferiors a l'assegurança de desocupació que els correspondria. Però permeten la supervivència.
Un tercer factor és la solidaritat familiar. És impossible mesurar-la. Però existeix. Pot ser que el seu efecte continuï sent important a les zones rurals, i aquestes tenen molt pes en les autonomies amb més índex d'atur, particularment a l'Espanya del sud i a Canàries. Però es creu que a les grans ciutats s'ha reduït respecte a crisis precedents. En aquest capítol també s'hauria d'inscriure l'acció solidària d'algunes oenagés, com Càritas.
A aquests elements objectius s'hi ha d'afegir la falta de cohesió dels col·lectius afectats per l'atur, la seva enorme fragmentació i dispersió en la massa d'una ciutadania que majoritàriament conserva el seu lloc de treball i una gran part dels ingressos que percebia abans que comencés la crisi. Però també, i sobretot, la inexistència de qualsevol referent de mobilització i d'organització per als aturats.
Això últim és particularment evident entre els joves, la taxa de desocupació dels quals supera el 40%, i que històricament, arreu, han estat els protagonistes de les revoltes socials. Fins ara no hi ha cap indici que indiqui que la joventut estigui prenent consciència col·lectiva de la difícil situació que està vivint i que segurament continuarà vivint durant molt temps. No obstant, i més enllà de la imatge de la gresca perenne com a únic objectiu de la seva vida amb què ens bombardegen gairebé tots els mitjans de comunicació, la majoria dels joves, i no només els aturats, estan atribolats per la seva situació i molts estan obsessionats pel seu present i pel seu futur. El seu problema és que no saben com poden ajuntar-se per tal de pressionar o simplement per protestar. I la majoria estan disposats a assumir resignadament les condicions laborals i salarials que se'ls ofereixin, per draconianes que siguin, perquè creuen que qualsevol reivindicació seria rebutjada de pla amb l'argument que molts altres acceptarien el lloc sense matisos.
La pau social que acompanya la crisi se sosté sobre els elements que fins aquí s'han apuntat. Però aquest és un equilibri molt fràgil. Qualsevol retallada en les despeses assistencials, i particularment en l'assegurança de desocupació, pot fer-ho anar tot en orris. I és impossible preveure quina pot ser la guspira que mobilitzarà la gent.
Periodista.

Article del periodico